Textos

21/05/14

“No hi ha camí, es fa camí en caminar”

La nostra terra no es caracteritza per tindre un sistema comunicatiu que fomente la que des de ja fa uns anys es la meua llengua. No es caracteritza per tindre un sistema comunicatiu que faça respectar la cultura del poble, ni per moure i fer arribar a la gent la gran herència que els avantpassats, eixos que un dia lluitaren, malgrat lo complicat de la situació, i ens deixaren amb gran estima i orgull.

I mira que la constitució, al seu punt 3, i al 6 del nostre propi Estatut es diu ben clar; s’estableix la riquesa lingüística com a patrimoni cultural d'especial respecte i protecció. Però es que açò els polítics “s’ho passen per el forro de la jaqueta”, pareix que els agrade la destrucció de la cultura que al País Valencià s’està portant a terme. I ja ho va dir la Oltra a un ple en les Corts Valencianes: “es pot sobreviure a un govern de dretes, però no es pot sobreviure a un govern d'incompetents”.

Primer ho feren amb Canal 9, i ara ho fan amb Tv3; atac premeditat amb tota regla, un cop assestat al centre del cor de la nostra cultura, la nostra llengua: el català. Però no en va, i es que al govern central no li interessa la germanor entre els països catalans, no l’interessa la difusió d’una cultura que no es la castellana, es clar, segueixen amb tendències de centralització. I es per això que als mitjans de comunicació el valencià resulta inexistent, ja hi havien pocs, i ara en seran menys: se suposa que amb trenta minuts a la TVE en tenim prou. Però jo em pregunte: hi ha racionament per a la llengua i la cultura? Al parèixer, sota les ordres d’un govern cast si, i per això no trobem el valencià a la televisió i cada vegada desapareix més de la radio i la premsa. El Partit Popular s’ho troba fet. Sense uns mitjans de comunicació que actuen com a difusors, reguladors i recopiladors de cultura, a més de exercir com a controladors del poder i denunciants dels abusos d’aquest, la batalla està guanyada.

Però oiga, alto ahí, que per molt que vostès es pensen que ens xuplem el dit, tenim clar el que volem, i volem una normativa que reguli l'ús (i no el desús) del valencià als mitjans de comunicació, a les institucions, als col·legis, instituts i universitats. Volem que el govern garantize la vertebració del nostre poble i que assegure que tots  tenim accés a la cultura, tant la més normativa o “elitista” com a la més popular. Al valencià més culte, passant per el normatiu i fins aplegar al més col·loquial. I escolten, també tenim clar que ho aconseguirem, perquè quan la injustícia es fa llei, la revolta és un deure. Així que vagen vostès fent-se a la idea de que ací manem els valencians, i que els que no ho respecten ja se’n poden tornar per on han vingut si no acaten la llei del respecte i la convivència, que no obliguem a ningú a que estime el valencià de la mateixa manera que ho fem nosaltres,  que sols volem respecte i comprensió. Saben això el que és?

I és clar, ací queda molt per fer, molt per aprendre i molt per ensenyar, queda molt per guanyar i molt que estimar. Avui el futur és incert, sí, però ja ho diuen: caminant no hi ha camí, es fa camí en caminar...

09/05/14

“I vostès parlant dels catalans”

Així van cridar a Mònica Oltra el passat 7 de maig. Així va pujar ella al estrat, valenta. Amb mirada ferma i pols pausat es preparava per a dir, una vegada més, les coses clares, al més pur estil Oltra.

“ Fa uns mesos vaig dir que el problema que tenia aquesta Comunitat no era un govern de dretes sinó la misèria intel·lectual en la que estava immers... veig que eixe problema no només afecta al govern. Venen ací a parlar de drets històrics, quan vostès no estan parlant de drets històrics, en tot cas de trets histèrics de vostès”.

I és que la idea de la diputada és clara: “Se pot sobreviure a un govern de dretes, però no es pot sobreviure a un govern de incompetents”. Referint-se, a tot açò, als diputats del Partit Popular, que segons explica; estan seguts a les Corts per a parlar dels problemes dels valencians, i no per a parlar del referèndum català i dir una i altra vegada que respectant la lleialtat a la constitució, el mateix no és pot realitzar. Però vinga, que ací cara dura no li falta a ningú... i Mònica ho te clar: “Tenen lleialtat a la constitució? Pos anem a parlar de la constitució! Clar, s’han quedat en el 2, el article 3 ja no l’han llegit”

El article 3 de la constitució i el 6 del nostre Estatut que estableix la riquesa lingüística com a patrimoni cultural de especial respecte i protecció, també hi han altres que parlen de dret a  l’educació, a la salut, a un habitatge digne...

I aquestes ja no son qüestions de parlar bé o mal, aquestes són qüestions d’estima i respecte. Estima a una cultura i respecte al poble que la fa viure. I aquesta és una qüestió que el govern que ens mana no entén, perquè no és ell el que la fa viure. I així, no entén que als valencians ens agrade parlar valencià, col·loquial o estàndard, apitxat o sense apitxar, que més te? Valencià al fi i al cap. No entén que ens agraden les expressions valencianes, que ens agrada sentir cultura viva, i que estimem l’herència que generació a generació i pedra a pedra avui rebem cadascú. No entén que plorem amb Estellés i que ens emocionem amb els articles del gran Fuster... No entén que molts em crescut amb els contes de Enric Valor. Però que saben ells de respecte? Si al parlament sols es palpa la imposició d’una majoria absoluta inquisitiva.

Perquè no fomentar el ús del valencià a les escoles, al carrer, a la música, al cinema? Perquè no tindre una televisió professional, de qualitat i en valencià? Perquè no protegir les festes valencianes, que en son moltes i d’allò més bones?

23/03/14

La nostra terra, la nostra llengua.

La nostra llengua, durant molts segles, ha estat solament emprada i usada a nivell casolà com a conseqüència de qüestions clarament polítiques. Des del decret de Nova Planta, després de guanyar Felip V la guerra de successió fins fa ben poc, a la dictadura del general Franco, ha estat fortament reprimida i prohibida, arribant a considerar-se per la burgesia acomodada de les grans ciutats valencianes com de persones incultes. En quant de cert, al meu criteri, la incultura la tenen a la medul·la, com a eix gravitatori, tots aquells qui, sent valencians-parlants, han renunciat a la seua llengua per a afillar-se’n una aliena –que segons el seu criteri de ruc- sembla superior.

Sempre recordaré el succeït que el meu iaio contava a mon pare i que mon pare ens ha transmès com a exemple del sotmetiment que hem sofert els valencians pel sol fet de no canviar lleugerament i en bloc a la llengua castellana.

Mon iaio i un amic hi eren a la ciutat de València per assumptes particulars i varen muntar a un tramvia. Una vegada instal·lats agafats de la barra iniciaren una conversa intranscendent emprant, cóm no, el valencià. Tot seguit, un subjecte malcarat i de cabells engomats els va soltar de boca: “Dejen de ladrar, hostias!” i dient-ho els va mostrar a sota l’abric una identificació militar i una pistola.

Per fortuna, una vegada instaurada la democràcia després de la mort del dictador Franco i malgrat el que ací es va anomenar la batalla de València, provocada pels desafectes a la nostra llengua considerant que és diferent al català i al mallorquí, el govern autonòmic presidit pel Sr. Joan Lerma, sent conseller de cultura i educació el Sr. Ciprià Císcar, va aprovar la Llei d’ensenyament i ús del valencià.

És des d’aleshores que la nostra llengua, emmarcada en la normalitat dels lligams comuns amb tot el territori de parla catalana, s’ha refet mínimament de totes les conseqüències que comportava estar prohibida i menyspreada.

Ara, a les aules s’aprenen les assignatures amb plena normalitat amb la llengua vehicular majoritària al nostre país, és a dir, en valencià. I ja són moltes les generacions que han estudiat a l’ensenyament primari i secundari sota el paraigües d’aquesta llei. Sent per tant d’una normalitat absoluta, donant, amés, les xifres de rendiment escolar més altes diferenciant-se, i de molt, dels resultats a les aules on s’imparteixen solament en castellà.

Per altra banda, a molts pobles i barris, s’ha aconseguit una major integració d’immigrants –romanesos, magribins, etc. – aconseguint que la segona generació d’aquestes famílies instal·lades a les nostres terres i ciutats tinguen més i millors oportunitats per a prosperar i trobar una ocupació qualificada.

Encara que cal treballar més i més per consolidar el que ja s’ha assolit perquè, malauradament, sempre que hi ha un govern d’ideologia dretana al govern central de Madrid, i amb majoria absoluta, sempre intenta que el solapament del castellà a la nostra societat de parla diferenciada siga realment d’acer i que eclipse o anul·le el que duguem guanyat en quant a respecte i consideració de la nostra llengua.

14/03/14

De vegades les aparances enganyen

Sempre m'ha agradat tenir la meua caseta neta com els dolls de l'or. El bosc on visc, amb eixos arbres grans, les falgueres i les arrels em donen molt de treball. Sempre estic agranant i llevant fulles pegades al sostre i a les parets. Quan vaig tenir la idea de fer-me aquesta caseta de xocolata i de caramel ja m'ho van advertir. Però era la meua il·lusió i com tenia uns estalvis, doncs em vaig llançar a construir-la amb l'ajuda del meu cosí Sifú. Ara és un dels meus majors orgulls i no hi ha dia que no vinguen curiosos a veure-la, pel particular i bonica que és.

Així que quan vaig escoltar els passos d'aquells dos xiquets, un xiquet i una xiqueta, no em va estranyar gens que caminaren per la sendera que ve del rierol.

Els vaig veure acostar-se i també vaig veure com s'admiraven dels bonics colors i de la rica olor que desprèn la meua llar. Per tant vaig deixar la granera recolzada en la polleguera de la porta i els vaig convidar a entrar.

Com eren xiquets educats es van presentar dient-me els seus noms: Hansel i Gretel. Molt bonics els xiquets però una mica flacs. Semblaven pobres i amb aqueixa careta de fam que porten els xiquets quan es veu que no han berenat.

Una vegada en la cuina els vaig posar un pastís molt gran en la taula i un bon bol de xocolata. Hansel, el xiquet, es va prendre la tassa sense respirar, i Gretel va acabar el pastís de tres bocades feroces. No em va estranyar però vaig pensar que tal vegada no era solament el berenar el que s'havien saltat, sinó també el menjar i el sopar de la nit anterior. Com sempre tinc menjar de sobres els vaig rostir un pollastre en el forn i moltes creïlles amb mantega i espècies. Quan ho vaig posar en la taula, encara fumejant i calent, va ser vist i no vist.

Quan es van acabar tot allò que els vaig traure perquè se sadollaren es van dormir els angelets i com vaig poder els vaig portar a un llit de la meua habitació preferida, la de crema de cacau, que té la porta de neules de vainilla.

Quan van despertar van cridar que tenien més fam. Molta, molta fam, va dir Gretel . Jo no m'ho podia creure però els vaig portar un pastís de nous i nabius, doncs s'estaven menjant el marc de la porta i també estaven llepant la paret del fons, on el sabor de la crema és més intens per concentració.

Set dies vaig estar cuinant sense parar i de criada disposada per a aquests dos nens. Però eren insaciables. Semblava que no hagueren menjat en tres anys. Sempre cridant que tenien fam, menjant a tota hora sense entendre que si seguien així podrien caure malalts.

Per molt que els diguera que menjar tant era dolent no em van fer cas. Lamentablement el setè dia se'm va acabar el menjar i ja no tenia diners per a comprar més.

Llavors ser quan es van posar fets unes feres incontrolables. Quan els vaig dir que ja estaven excessivament grossos, em van donar a palpar un os de pollastre com si fóra el seu dit per a donar-me a entendre que encara els faltava molt per a engreixar. En canvi jo no m'ho vaig creure i els vaig convidar a que es marxaren, a que tornaren a casa, doncs els seus pares estarien preocupats. Van eixir de l'habitació on s'havien instal·lat com a prínceps i de sobte em van donar una espenta.

Gretel va començar menjar-se la taula del saló, una peça especial de sucre cremat i mel cristal·lina. Hansel la va emprendre amb les cortines de molla dolça.

Sí, és veritat. Em vaig enfadar i vaig agafar la granera. Però per res tenia intenció d'usar-la amb ells. Volia amagar-la perquè no se la menjaren. Però aleshores ja era tard. Gretel em va agarrar per darrere i Hansel em va espentar per a ficar-me en el forn.

Si no arriba a ser pel meu cosí Sifú que va arribar just a temps a portar-me un penjador de xocolata que li havia encarregat no solament em creme el pèl, com va succeir, em rostisc viva per la gràcia d'aquests dos desagraïts. I ara, damunt, van dient per tot el poble que sóc una bruixa. Mai aprendré.

LES NORMES DEL 32 (Les normes de Castelló)

Conegudes com a “les normes de Castelló", aquestes són unes normes escrites per importants personalitats de la llengua valenciana a l'any 1932 amb la finalitat de normativitzar el idioma utilitzat a tot el territori

En desembre de 1932, els principals escriptors i entitats culturals valencians del moment aplegaren a un acord de bases. Entre els escriptors signants de l'acord estava el pare Lluís Fullana i Mira i, entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura, d'altres com Lo Rat Penat  i el Centre de Cultura Valenciana.

Els gramàtics Carles Salvador i Josep Giner, escriptors com Lluís Revest i Corzo  i, posteriorment, lingüistes com Manuel Sanchis i Guarner i Enric Valor  les donaren a conèixer i desenvoluparen ortografies i gramàtiques a partir de les Normes.

Tot i aquesta unanimitat la decisió provocà certes reticències entre els autors castellonencs, que ja empraven les normes del Institut d'Estudis Catalans i veien com un pas enrere l'adopció de dues normatives per a la mateixa llengua. En tot cas, l'esperit de consens i la voluntat d'arribar a un acord s'imposaren per damunt de qualsevol altra consideració.

Posteriorment, durant el franquisme, certssectors valencians  entre els quals destacà Lo Rat Penat  es desmarcaren de l'acord, cosa que creà el conflicte lingüístic valencià. S'arriba a dir que el mateix Lluís Fullana i Mira es retractà d'haver signat les normes. Tanmateix entre els escriptors valencians, l'ús de qualsevol normativa que no fóra unitària amb la resta del domini lingüístic ha estat testimonial.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua és hui en dia l'actual valedora d'estes normes i pretén seguir aquest esperit conciliador, com es destacà en la seua declaració institucional als 70 anys de les Normes de Castelló.

 La llista de associacions i persones que signaren aquest document va ser: 14 entitats culturals, com la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l'Agrupació Valencianista Republicana; personalitats encapçalades per Lluís Fullana i Lluís Revest, màximes "autoritats" lingüístiques del moment, i d'altres noms destacats com ara Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Teodor Llorente i Falcó, Manuel Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez, Emili Gómez Nadal, Salvador Carreres, Ignasi Villalonga, Francesc Martínez i Martínez, i així fins a 61.Les Normes, aparegudes en els mesos posteriors a la signatura en les principals publicacions del moment, van ser difoses i millorades per gramàtics com Carles Salvador, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Manuel Sanchis Guarner, de manera que a poc a poc "es perfeccionava la morfologia del idioma, es depurava i s’enriquia el lèxic i s’afinava la sintaxi”, com diu Valor.

La publicació d’aquestes normes va més enllà de la unificació de criteris per a la parla i la escriptura del valencià, ja que la publicació d’aquestes va suposar el inici cap a la normalització de la llengua. Una llengua que ha sigut parlada al nostre territori durant molts segles i que, per conseqüència de conviure amb un altra llengua amb més pes al país, el castellà, la nostra es trobava en un inevitable procés de desaparició dels nostres carrers. Aquest perill encara avui està molt present a la nostra societat, però, si alguna cosa ens van ensenyar aquestes persones que treballaren per a la publicació d’aquestes normes és que tenim que lluitar per conservar la nostra llengua. I aquesta lluita te que venir tant per part dels habitants de ciutats i pobles de la nostra comunitat com de les nostres figures polítiques i administratives que regulen les legislacions al nostre territori. Es veritat que aquesta última part últimament pareix que esta perden l’amor per aquesta llengua però per a això estem nosaltres ací, per recordar-ho sempre que aquests baixen els braços, ja que al igual que jo hi han moltíssim valencians i valencianes que amen la seua llengua i no volen que els seus fills i nets deixen de parlar-la.

11/02/2014

"Enseñar no es solo una forma de ganarse la vida, si no que es una forma de ganar la vida de los otros"

Miguel Angel Santos Guerra intenta combatre la mala praxi de molts docents a l’hora d’impartir una classe, argumenta que el que fan és impartir les classes de manera que l'alumnat emmagatzema els coneixements massivament, es a dir,  els alumnes simplement reprodueixen novament allò que ha dit el professor durant les classes.

Defensa una educació en la qual el mestre orienta a l'alumne, es a dir, el professor es un guia per a l’alumne i l’orienta a obtenir nous coneixements que  l’alumne deu aconseguir per ell mateix i no perquè el professor li’ls transmet. Com be diu Santos Guerra al vídeo " La metáfora de lo que no es la buena educación sería: Yo tengo un recipiente con agua y yo echo el agua en un recipiente vacío. La otra parte de la metáfora que si creo que es la buena educación: Esa persona que educa ayuda  a que el otro sepa donde hay manantiales de agua, lo hace buscador autónomo, cuando la encuentra sabe distinguir si esta contaminada o no, y es capaz de compartir el agua con los que tienen sed."

Per  tant defensa una escola transformadora i no reproductora, perquè, moltes vegades, aquesta forma d’ensenyança  és culpable del fracàs escolar, es força als alumnes a que emmagatzemen aquets coneixements i quan no poden o tenen dificultat ho avorreixen i abandonen.

Estic totalment d’acord amb la proposta de Santos Guerra , de dur a terme una educació transformadora, però, al mateix temps, crec que per a que aquesta es faça possible es necessitarà, no un canvi de Llei d'Educació, com s'ha fet fins ara, sinó un canvi en la formació dels futurs docents, per tal de transformar l'educació des de dins i produir veritable ensenyança-aprenentatge de qualitat i enriquidora tant en coneixements com en experiències i motivació de l'alumnat.

Què opineu?