Enric Iborra: “La llei Wert ha nascut morta”

El guanyador del premi Ciutat de Barcelona d'assaig pel llibre 'Un son profund' parla de l'educació en general i del País Valencià en particular. I en parla amb optimismo

Enric Iborra, fill de l'escriptor i crític literari Josep Iborra (1929-2011), és professor de llengua i literatura catalanes al Institut Lluís Vives de València des del 1987. El curs 2009-2010, va començar a ensenyar-hi l'assignatura optativa de literatura universal. Havia llegit el llibre “Y Google como lo haría”, del periodista Jeff Jarvis, que el va convèncer de les possibilitats que oferia un bloc a Internet. Així doncs, el curs següent va obrir el bloc “La serp blanca”, nom tret d'un vers d'un poema de Josep Carner, “De lluny estant” (una serp blanca que és metàfora de camí, que és metàfora de vida). Ho féu amb la voluntat de dur un dietari públic d'aquestes classes de literatura. Temps després aquest material es va convertir en el llibre “Un son profund” (Viena Edicions), que ha estat destacat amb el premi Ciutat de Barcelona d'assaig, ciències socials i humanitats.

“Un son profund”, tal com diu el subtítol, és el dietari d'un curs de literatura universal. Però de fet és molt més. Així en parlà el jurat del premi Ciutat de Barcelona: “El llibre és un assaig original a partir de l'experiència educativa d'iniciació a la lectura dels clàssics de la literatura universal. Enric Iborra reïx a tractar aspectes de l'obra dels grans escriptors d'una manera àgil i atractiva, tant per a adults com per a joves. Transmet passió, combina un gran coneixement de la literatura amb la capacitat de generar entusiasme i interès, i convida, especialment els joves, a iniciar-se en el plaer de la lectura.”

El primer any de “La serp blanca”, Iborra hi resumia les classes, amb els comentaris que havien fet els alumnes i també material complementari, lectures relacionades i reflexions personals. La fórmula va tenir uns resultats inesperats, perquè el bloc es va convertir en un reforç per als alumnes, un complement de l'assignatura. Passat el curs, Enric Iborra va continuar el bloc, però ara ja no com un dietari de curs, sinó com un espai de reflexió de lectures fetes, un bloc literari i personal que a ell li agrada d'anomenar unes “notes de lectura i altres històries' i també 'una mena d'obrador públic de la meva escriptura”. 

Iborra n'ha vistes de tots colors, durant aquests vint-i-cinc anys llargs de docència. Per l'experiència que acumula i per la qualitat de pensament, es fa escoltar. En l'entrevista que us oferim, aquest professor vocacional i humanista (costa trobar un perfil d'aquesta naturalesa) parla de l'educació en general i de la del país en particular. I ho fa amb optimisme. Nous aires marquen la realitat del País Valencià, que segons Iborra veurà un canvi de governants tant a la Generalitat com a l'Ajuntament de València. Els esdeveniments en cascada que els polítics del PP han perpetrat, especialment aquests últims mesos, mostren la seva incapacitat de continuar governant. Ell va viure des de primera línia de front el punt d'inflexió, perquè es visqué al Institut Lluís Vives.

Què ho deu fer que el Institut Lluís Vives de València hagi pogut aglutinar un professorat i un alumnat tan destacats? Al Lluís Vives també hi feia classes de llengua i literatura catalana Octavi Monsonís, autor de la novel·la “Carrer de pas” (Edicions de 1984). I van ser els alumnes del Lluís Vives que amb les seves manifestacions contra les retallades del sistema educatiu, tallant el trànsit al centre de la ciutat, el 2012 van fer l'anomenada “revolta del Vives” i van encendre la Primavera Valenciana. De tots els apuntaments del bloc “La serp blanca”, el més llegit és dedicat a “La revolta del Vives”. Impecable.

— Com se us va acudir de començar un dietari de les vostres classes de literatura universal per Internet?

— Vaig començar el bloc com un joc. La intenció era portar un diari de les classes que vaig començar a fer de literatura universal (era el segon any que feia aquesta assignatura optativa), i de les meues lectures personals. També perquè no tenia cap lloc on escriure públicament de forma periòdica. En el bloc resumia les classes i oferia material complementari. D'aquesta manera també perllongava el temps que els alumnes dedicaven a l'assignatura. Ells van participar molt en el bloc. Considere que va ser una experiència molt fructífera.

— “Un son profund” parteix completament del bloc 'La serp blanca?
— Es basa en el primer any del bloc. El llibre 'Un son profund' s'havia anat fent i al final me'l vaig trobar fet, vaig veure que tenia una certa coherència i unitat. Després he continuat publicant, però ja no és un dietari del curs, sinó que he continuat publicant unes altres reflexions, també sobre obres de literatura catalana. 

— I el títol?

— No és cap referència a l'efecte somnífer de la lectura (ha, ha, ha). És una referència a un episodi de l'Odissea' d'Homer: quan Ulisses finalment arriba a Ítaca, hi arriba adormit. Ell, que ha lluitat tant i tant de temps, en el moment culminant del retorn, es troba adormit. Aquest fet obsessionava Carles Riba. Per tant, 'Un son profund' és un títol literari. Els especialistes el relacionen amb l'estada al ventre matern, amb un renaixement. Les coses veritablement importants les fem sense adonar-nos-en, perquè són profundes. Ja ho veieu, és un episodi fonamental que admet moltes interpretacions.

—A l'hora d'iniciar el dietari, quins referents emprareu?

—El que vaig tenir més present foren els cursos de literatura europea i de literatura russa que impartia Nabokov. Hi ha un llibre que recull els apunts que utilitzava per fer les classes. I un altre referent és el llibre 'Mimesis' d'Eric Auberbach, obra mestra de la crítica literària europea. El cite molt aquest llibre.

—Després de tants anys d'ensenyar llengua i literatura en un institut, heu entès per què a l'adolescència i la primera joventut bona part dels nois deixen de llegir? Són pocs els qui mantenen el gust per la lectura o el recuperen uns quants anys més tard.

—Els joves tenen molts interessos i comencen a exercir la seua llibertat personal. Poden fer moltes coses més enllà de la lectura. I el perquè alguns s'infecten amb el “virus” de la lectura i alguns altres no és un d'aquells misteris difícils. Hi tenen a veure molts factors, com ara la trajectòria de cada jove, si hi ha llibres a casa o no, com ha viscut la lectura fins aquell moment…

—El sistema educatiu encerta en la manera d'inocular el 'virus de la lectura' als joves?
—Una cosa és entendre la literatura com a assaig i una altra és com viu cadascú el gust per la literatura. Si partim de l'experiència personal, individual de la lectura, no llegim mai de manera cronològica, sinó que un llibre et porta a un altre llibre per raons diverses. Entrar en la lectura és fer-se un itinerari personal. De manera que al institut, tot i que l'assignatura s'ensenye de forma cronològica, jo intente centrar-me en els textos, evitant parlar gaire de moviments ni de context, per cercar la reacció dels alumnes a aquests determinats textos i lligar-los amb altres arts, com la música o la pintura.

—I portar a la contemporaneïtat aquests textos?

—És clar, perquè per reculats que siguen en el temps, no deixen de parlar-nos d'experiència actuals, pròpies. Així, la literatura es converteix en una experiència viscuda. Perquè a través dels llibres es fa una reflexió sobre la pròpia vida i això et permet d'eixamplar-la enormement.

—Quins objectius cal aconseguir en la manera d'ensenyar literatura als instituts?
—És complexa, aquesta qüestió. Però jo reformaria les programacions actuals. Faria una assignatura de literatura simplement, on es parlàs de la catalana, de la francesa, l'alemanya… perquè hi ha molts autors estrangers que els tenim traduïts a la nostra llengua. De manera que reduiria la insistència del marc nacional de la literatura i també reduiria l'enfocament historicista que se'n fa: reduir la informació contextual, parlar poc de moviments, anar directament a la lectura de les obres, per convertir la literatura en una experiència personal.

—En tot aquest procés què li deveu, al vostre pare?

—Li dec moltíssimes coses. Sobretot la biblioteca que m'ha deixat, i el diàleg permanent que teníem sobre llibres. Era el meu interlocutor principal. I ara que no hi és, és com si tingués la seua ombra al darrere.

—Què té el Institut Lluís Vives que va fer possible l'origen de la Primavera Valenciana? Com vau viure des de dintre “la revolta del Vives”?

—Jo fa molts anys que hi faig classes i m'hi sent molt de gust. Us diré que les accions dels alumnes del Vives tenen un ressò més important que les d'altres centres per una qüestió elemental: és un institut molt cèntric i qualsevol acció té un ressò immediat. Ara, el que el fa diferent d'altres instituts són els alumnes, perquè tenen un nivell acadèmic molt bo. Com que el centre té molta demanada, es tria pel nivell acadèmic. I sovint els millors estudiants també són els més compromesos, perquè són joves interessats pels temes socials i polítics. Això va fer que el 2012 aquests alumnes es mobilitza-se’n, tot i que crec que 'la revolta del Vives' es va produir per la intervenció desproporcionada de la policia, colpejant i denunciant els alumnes. Sovint les revoltes esclaten per motius fortuïts.

—I ara, com quins ànims hi ha, entre l'alumnat del Vives?

—M'estranya que hi haja tanta tranquil·litat, perquè avui hi ha més motius encara per a mobilitzar-se que el 2012, però de moment no ha passat res.

—Com viviu l'espanyolització de l'ensenyament al País Valencià? Atacar l'ensenyament en català és una de les estratègies de recentralització que el PP ha treballat amb més determinació. Només cal veure la llei Wert, o la supressió de moltes línies d'ensenyament en català.

—Tot plegat ens ho prenem amb un cert optimisme, perquè pensem que tot això passarà en quatre dies. La gent espera que amb les eleccions caiga el govern del PP a la Generalitat. Perquè totes aquestes agressions  mostren la seua degradació més absoluta. De fet, aquestes agressions es veien venir perquè també van relacionades amb el procés d'independència de Catalunya. El PP ataca aquells territoris de parla catalana on la realitat nacional és més dèbil: les Balears, el País Valencià i l'Aragó. Jo això ho veig com una fase que no durarà, que es capgirarà. Perquè no només canviarà la Generalitat, també canviarà el poder a l'Ajuntament de València. I, pel que fa a la LOMCE, és una llei que naix morta. Potser em prendràs per massa optimista, però jo trobe que l'ambient que es respira és aquest. Perquè tots aquests atacs desesperats són la prova que el problema que tenen davant és molt fort.

—Comença a fer-se veure un País Valencià fins ara gairebé ocult, que es tenia segrestat.
—La revolta de la Primavera Valenciana va tenir una durada curta, però va mostrar amb claredat que el partit en el poder havia perdut el control de la situació i que s'iniciava un punt d'inflexió. Recorda que la policia es va trobarf obligada a retirar-se i els estudiants es van fer els amos de la ciutat. I després els episodis s'han succeït en cascada: la multa a Acció Cultural del País Valencià, el tancament de RTVV, el tancament de Catalunya Ràdio… Aquesta cursa enfollida és una fugida endavant desesperada. Ens enfastidien molt, però aquests que ens enfastidien tenen una data de caducitat bastant pròxima.

—Com veieu el procés d'independència de Catalunya?

—El veig amb il·lusió sobretot, i amb preocupació. Si la independència s'aconsegueix, pense que al començament rebrem agressions al País Valencià i a les Illes Balears. Però després la independència tindrà efectes positius per a la resta dels Països Catalans: quan es veja que a Catalunya les coses van bé, de seguida es veurà créixer un moviment independentista al País Valencià. Per això estan tan espantats els polítics del PP, pel mal exemple que la independència de Catalunya pot donar als altres territoris.

Educació intercultural. Xavier Lluch

L'Incredul Pentinat a Barcelona.

Properament a Barcelona: L'Incrèdul Pentinat de l'autor Antoni Martinez i Bonet. Enramada de versos.

Gabancho: 'Les dones hi són, en la història, però no les veu ningú'

Ací us deixe una entrevista molt interessant a Patricia Gabancho, periodista i escriptora argentino-catalana.

Entrevista amb l'escriptora i periodista, que publica el llibre 'Les dones del 1714'

Com eren les dones del primer quart del segle XVIII? Per què se'n sap tan poc de personatges com la reina Elisabet Cristina o de l'espia Marianna de Copons? L'escriptora i periodista Patrícia Gabancho recull en el llibre 'Les dones del 1714' les apassionants històries de set dones que, alhora, serveixen per explicar les diverses etapes entre 1701 i el 1725, després de la pau de Viena. En parla en aquesta entrevista amb VilaWeb, en què reflexiona sobre el paper de les dones al llarg de la història, i com han estat amagades pel fet que la història ha estat escrita fins ara per homes. 

Explica Gabancho que va rebre l'encàrrec de la regidoria de la Dona de l'Ajuntament de Barcelona com un desafiament. 'Vaig decidir buscar una dona que representés cadascuna de les etapes històriques del 1714: la guerra, el setge, la repressió, l'exili, la destrucció del Born. I un cop definides les dones, vaig anar a cercar qui em pogués explicar la síntesi de cada tema de la millor manera, historiadors i experts que els haguessin treballat a fons. M'han ajudat molt perquè han donat rigor històric a cada capítol'. 

—Fem una pinzellada de cadascun dels capítol i de les protagonistes… Comencem per la reina Elisabet Cristina. 

—És un capítol molt diplomàtic i polític. M'interessava molt més que la guerra i la trinxera. És una dona molt jove, de 22 anys, i molt intel·ligent, que es queda a càrrec del govern de Catalunya entre l'any 1711, que Carles III marxa a fer-se càrrec de l'imperi austro-hongarès, i el 1713, quan s'aprova el Tractat d'Utrecht, amb què oficialment acaba la guerra, però no la guerra a Catalunya. És aleshores que ella se'n va cap a Viena amb el seu marit, però ho fa després d'haver estat governant dos anys. Va ser la màxima autoritat a Catalunya, i posava pau entre el món militar i el món civil. 

—Marianna de Copons, l'espia.

—És una espia clàssica. Descobreix una operació que hauria estat una matança pels catalans: volien prendre la ciutat de Mataró, bastió felipista. Però ho descobreix, n'informa, i aconsegueix avortar l'operació. D'aquesta dona, en saben poquíssim. És molt representativa de la poca petja que han deixat les dones en la història, només sabem de qui és filla i amb qui es casa. 

—Santa Eulàlia.

—Patrona de Barcelona. És el símbol de la resistència civil i del fervor religiós en aquella època en una població posada al límit.

—Manuela Desvalls, la monja còmplice.

—Em vaig fer la pregunta que no s'han fet els historiadors. Teníem dos Desvalls molt importants, el Marquès de Poal, que era cap militar de les tropes de fora de Barcelona, i el seu germà Manel, que era governador de la fortalesa de Cardona, però ningú no va preguntar-se si hi havia algú més a la família. Doncs sí, resulta que hi havia una germana. Què feia? Era abadessa de Vallbona, i era una dona conspiradora. Feia circular informació i documents en una xarxa d'espionatge molt ben connectada per tot el país. Això em serveix per explicar la història posterior al 1714, quan continuen les influències diplomàtiques i comença a haver revoltes de catalans.  

—Maria Josepa Pignatelli, una exiliada.

—És filla d'un napolità establert a Barcelona. És íntima amiga de l'emperador Carles i l'any 1711 se'n va amb ell cap a Viena. És la gran dama de l'exili. És una dona molt interessant, i quan es  queda vídua té un affaire amb un poeta jove italià. 

—Magdalena Giralt, la vídua del general Moragues… 

—…El militar que és reprimit de manera més cruel: l'esquarteren després d'haver-lo afusellat, i pengen el seu cap al Portal de Mar durant catorze anys. La seva vídua, que ha estat amb ell durant tota la campanya, es dedica en cos i ànima a intentar despenjar-lo, i ho aconsegueix l'any 1727, després de gestions des de Viena i Madrid. Explica molt l'obsessió de Felip V amb els catalans, a qui odiava, com va dir, per exemple, l'ambaixador austríac. 

—Maria Àngels Sala. 

—És la dona del cònsol d'Holanda. S'arruïnen uns anys abans de 1714, justament per haver fet negocis amb Espanya. Se'n van a Tarragona, on es refugien. Explica bé la concepció de dona domèstica, senzilla, que es passa la vida parint, i que de cop li cau a sobre la tragèdia perquè casa seva, que es troba ara al jaciment del Born, és esborrada del mapa.  

—Del setge de Barcelona no hi ha cap protagonista.

 —No en vaig trobar cap de representativa, malgrat que hi ha documents que parlen de la valentia de les dones, de com lluitaven i anaven a les trinxeres. Així que vaig decidir agafar les tres novel·les més conegudes sobre el setge i analitzar-ne les protagonistes femenines amb Marina Espasa. 

—A partir d'aquestes investigacions, analitzeu també la mena de societat que hi havia aleshores i com eren les dones d'aquella època… 

—Investigant-ho t'adones que era una societat amb molta capacitat d'ascens social. Una persona professional o comerciant podia accedir a càrrecs perquè era un sistema quasi democràtic. Si era una persona destacada, per mèrits professionals o comercials, podia ser elegida com a conseller. És el cas de Rafel de Casanova, que no era noble. I això contrasta amb aquella vella noblesa felipista, rància, que cau a sobre un cop perpetrada la derrota. Era una societat interessant, perquè Barcelona era molt cosmopolita, i es va apuntar al model comercial d'Anglaterra i Holanda, que era el de les futures democràcies. Eren règim parlamentaris i no absolutistes, tot i que eren monarquies. Catalunya s'apunta a aquest model més dinàmic, de burgesia urbana, que comença a desplaçar del poder la noblesa. Aleshores la noblesa es fa felipista per frenar aquest procés de substitució social. Pierre Vilar diu que aquella burgesia emergent tenia al cap de fer una petita Holanda al sud, que és exactament el que diem avui, que continuem tenint com a model Àustria, Holanda o Dinamarca. 

—Si els set personatges del llibre haguessin estat homes, ja faria temps que sabríem de les seves històries?

—I tant. El problema de la història és que les dones hi són però no les veu ningú. Van ser precisament historiadores les qui van crear un perfil de la reina Elisabet més enllà del càrrec o la vida social. Pel que fa a la resta, ningú no s'havia preocupat de buscar quines dones hi havia el 1714, tot i que eren la meitat de la població. Jo he fet una primera aproximació. 

—I això per què ha passat? 

—Els homes han escrit la història fins ara. I si el 1714 sembla que allò important era la guerra i el setge --que sí, és clar, és el fet més tràgic i dramàtic-- la resta del cicle històric també és molt interessant. I la part de la diplomàcia és fonamental, perquè va anar d'un pèl que sortís bé. Això es veu molt bé amb 'Victus', on tot és guerra i sang --ja ho vaig dir a n'Albert Sànchez-Piñol!--, però no era una guerra i prou, era molt més. 

—I la guerra sembla que és cosa d'homes.

—És clar, perquè als homes els agrada això. Però crec que és un lapsus molt greu que ningú no es preguntés què feien les dones mentrestant, qui eren. Sobretot en el cas de la reina, que va governar durant dos anys, i ho va fer molt bé. Ara les historiadores s'han fet aquestes preguntes. Jo espero que del llibre surti la intenció d'aprofundir més en la vida d'aquestes dones, perquè jo m'he limitat a fer de periodista. També he fet molta biblioteca, però és molt frustrant perquè hi ha molt poca documentació. En tot cas, el llibre dóna aquest altre vessant que quan les dones mirem la història no mirem només la guerra sinó també la diplomàcia, la política, la societat, que crec que és una altra aportació que hem de fer les dones. 

—Aquesta relegació de les dones a l'ombra també es fa evident en l'àmbit cultural i artístic, no trobeu?

—Les dones comencen a tenir protagonisme literari i artístic a final del segle XIX, i enllacen amb el primer feminisme. Tenim dones perfectament homologables a partir de Mercè Rodoreda i de les dones de la república, que ja són dones lliures. Una generació abans encara escrivien amb pseudònim masculí. A començament del segle XX és quan el moviment es normalitza. Però si t'hi fixes, quan mirem la història, tenim molt poc referenciades dones músiques i dones artistes, que també n'hi havia. 

—Els grans noms són d'homes. 

—Sí. Un exemple: el cas de Carles Casagemas, que era aquell amic de Picasso que va donar pas al període blau. Tenia una germana artista, que pintava i componia, Lluïsa Casagemas. Però és una gran desconeguda. En canvi ell, que es va suïcidar als 25 anys quan havia fet uns pocs quadres, és famós. En la literatura, les dones tenien un circuit a part. Es considerava que la literatura de dones era menor, i això feia que publiquessin amb pseudònim masculí perquè se les situés en la literatura global. Això va canviar a principi del segle XX.   

—Ara que hi ha dones historiadores, la situació canviarà, doncs?

—Quan s'estudia això, que va començar a les universitats anglosaxones i franceses, es descobreix que la visió que transmeten les dones és diferent a la transmesa pels homes, tant en art com en música i literatura. Ara autors i autores estan molt equiparats. Jo crec que la història encara no l'hem reescrita prou, que és allò que cal. Fa poc llegia un llibre de Maria Àngels Cabré que parla del cànon literari: mires qualsevol biblioteca i la majoria d'autors són homes. Això vol dir que cal rescatar de l'oblit autores importants que no han entrat en el cànon. 

—Encara queda molta feina per fer…

—Sí. Però és una feina molt divertida, perquè és d'exploració i permet el desafiament de ser pioner a descobrir coses. És més divertit això que no tornar-se a mirar en Casanova o en Villarroel.

—Finalment, en el llibre feu un paral·lelisme entre 1714 i 1939, què tenen en comú?
—Són les dues vegades que Espanya, per la força de les armes, ens posa el comptador a zero. Que desmantella la vida institucional, cultural i política de Catalunya. I les dues vegades ho fa amb la mateixa argumentació: un és Felip V per la gràcia de Déu i l'altre 'Caudillo' per la gràcia de Déu. Franco diu que dóna a Catalunya l'honor de ser governada en condicions d'igualtat amb la resta de províncies espanyoles, que és el mateix que diu el Tractat d'Utrecht, que treu les institucions catalanes perquè ens governem com Castella. Hi ha un paral·lelisme literal i també en la intenció, que és la de destruir l'estructura vertebral del país. Una altra qüestió és que en tots dos moments hi ha una burgesia moderna europea emergent, que és a punt de perdre el poder o de mirar de col·locar-se en el poder social i econòmic del país desplaçant la noblesa, i això es trenca totes dues vegades. El 1714 hi havia una burgesia mercantil, i el 1939 una burgesia industrial. En tots dos casos el procés es trenca i tant Felip V com Franco tornen a col·locar en el poder l'oligarquia rància espanyola.

—I aquest paral·lelisme també el féu amb el moment actual.

—No només perquè el protagonisme de les dones ara és molt important, sinó perquè hi ha un moviment emergent d'una nova classe dirigent, que va desplaçant la vella oligarquia catalana. Crec que té un cert interès, però esperem que aquesta vegades es pugui culminar i que no ens posin el comptador a zero per tercera vegada. 

Wert margina per llei els xiquets que no poden estudiar en català

La llei preveu pagar un centre privat a qui vulgui estudiar en espanyol i no trobi oferta, però no amb la resta de llengües

Le llei Wert ha blindat l'espanyol com a llengua vehicular a l'escola a totes les comunitats autònomes. En el nou projecte del reial decret fet públic ahir, el ministeri obliga les comunitats autònomes a pagar l'escolarització en espanyol a totes les famílies que ho demanin i que no trobin oferta. Amb aquest decret, per tant, s'obliga el govern català a pagar l'escolarització d'aquests nens en espanyol. El decret, però, no protegeix cap altra llengua. És a dir, no protegeix l'escola en català, per exemple, al País Valencià, on més cent vint mil famílies de les que havien demanat d'escolaritzar els seus fills en català, no hi han pogut fer. Aquestes famílies no rebran cap ajuda econòmica de l'administració tot i no poder escolaritzar els seus fills amb la llengua que desitgen i també oficial.

Per tant, aquest nou projecte de Wert talla d'arrel la petició de la família de Xirivella, que havia demanat al ministre Wert l'aplicació de la LOMCE en el seu cas, és a dir, que l’administració es fes càrrec de la despesa que significava dur la seva filla a una escola cooperativa que ofereia l'ensenyament en català perquè al seu municipi i al centre públic on ho van demanar, el curs 2010-2011, no va ser possible per la denegació de plaça de la conselleria d’Educació.

Es discrimina així de manera clara els nens que vulguin estudiar en català i no puguin, com succeeix a milers al País Valencià. I, en canvi, s'assegura que les comunitats autònomes paguin les despeses a les famílies del Principat que volen que els seus nens s'eduquin exclusivament en espanyol.

El decret, a més, obliga la Generalitat a oferir ensenyament públic en espanyol en el municipi de les famílies que ho demanin, amb l'excepció de les zones rurals.