TEMA 1

A aquest apartat anirem pujant tota la teoria que anirem aprenent  a l’assignatura de Desenvolupament d’habilitats comunicatives en contextos multilingües. Espere que us siga de profit.

1.   BILINGÜISME, DISGLOSSIA I SUBTITULACIÓ LINGÜÍSTICA: REPERCUSSIONS EN L’AMBIT ESCOLAR.

LLENGUATJE.

Capacitat comunicativa dels humans per a comunicar-nos mitjançant un sistema de signes lingüístics.

El llenguatge està compost per elements interns i per elements externs, pel que respecta als elements interns l’estructura lingüística està composta pel conjunt de mecanismes interns de funcionament d’una llengua (fonètica, fonologia, lèxic, ortografia), y pel que fa als elements esterns l’ús lingüístic està en el fet mateix d’usar una llengua en la pràctica per comunicar-nos socialment, són les relacions que hi ha entre llengua i societat y estudia les condicions d’existència d’una llengua.

SOCIOLINGÜÍSTICA.

Disciplina que s’encarrega d’estudiar les condicions d’existència d’una llengua. Aquesta analitza l’ús lingüístic relacionant-lo amb la realitat objectiva on es realitza. També investiga les relacions entre l’estructura d’una llengua i el medi sociocultural on es practica i existeix.

MONOLINGÜISME.

Entès per l’existència d’una sola comunitat lingüística dins d’un mateix estat. Aquesta situació és clarament excepcional, si tenim en compte l’existència de 6.000 llengües en el món repartides en 200 estats. Cal assenyalar que no hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial. Hi ha estats que apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola historia, etc., com el cas de França, Itàlia, Turquia, Marroc, Austràlia... Pel que podem afirmar que el monolingüisme és una situació estranya, és l’excepció i la norma general és el plurilingüisme. El coneixement d’altres llengües, a més de la pròpia, possibilita la comunicació entre els pobles. Com no hi ha tants estats al món com llengües, la situació més habitual és que dins d’un mateix estat convisquen diverses llengües.

Trobem el monolingüisme individual que té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual. Però també existeix el monolingüisme social que es produeix quan en el context d’una determinada societat s’usa només una llengua con a moneda de canvi lingüística habitual.

LLENGÜES MINORITARIES.

 Tenen un nombre reduït de parlants (català, suec, danés, noruec...).

LLENGUA MINORITZADA.

Aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de trocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística, tots els seus parlants es veuen “obligats” a exercir in bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per a viure-hi (gal·lés, occità, català...)

Cal assenyalar que no existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada (castellà a Puerto Rico)

      BILINGÜÍSME.

Possibilitat d’un individu d’utilitzar dues o més llengües a un mateix nivell, però aquesta es una situació utòpica que no existeix en la realitat.

Es pot parlar de diferents tipus de bilingüisme:

Bilingüisme individual o capacitat d’una persona d’emprar dues llengües, ens referim a la menor expressió de poliglotisme, ací s’engloben situacions extremadament variades d’acord amb els nombrosos factors que es tinguen presents, es parla de bilingüisme en diferents casos:

• Segons el grau d’ús de la llengua pot ser passiu quan l’entén però no el parla o no la vol parlar o actiu quan l’entén i també el parla.

• Segons el grau de domini de les llengües pot ser simètric si totes es coneixen igual o asimètric si alguna es domina més que les altres.

• Segons la motivació psicològica pot ser instrumental per motius laborals o econòmiques, com pot ser l’aprenentatge de l’anglès al món actual, o també pot ser integratiu, per exemple, els immigrants.

També es coneix el bilingüisme social que tracta situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que formen grups socials. S’usen dues llengües que s’alternen segons unes normes d’ús establertes que no organitzen les funcions. També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si atenem a factors com el grau d’extensió de la bilingüització, l’estabilitat de la situació o la jerarquització funcional de les llengües.

Ara bé, el bilingüisme social sempre amaga una situació de dificultat. El bilingüisme dels pobles no és un fet natural per la senzilla raó que una societat per a comunicar-se, només té necessitat d’una llengua. És per això que sol manifestar-se  com una situació conflictiva, inestable i desequilibrada quant a les funcions de cada llengua.

El cas d’un bilingüisme generalitzat, estable i funcionalment neutre no és més que una mera hipòtesi de treball que no es correspon amb cap societat coneguda.

Sociolingüistes com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells anomenen mite del bilingüisme: Si existeixen societats bilingües no ho son intrínsicament, sinó que per diverses raons s’han vist abocades a ser-ho. Per tant, el discurs bilingüista legitima la imposició de la llengua dominant i se’ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística.

I per últim trobem el bilingüisme territorial, que és aquell que trobem en un espai determinat, dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia.

Aquest bilingüisme és estudiat per la geografia i no per la sociolingüística.

Com hem pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a “situació en que s’usen dues llengües”. Per això els sociolingüistes han introduït altres conceptes més específics:

Disglòssia

Conflicte lingüístic

Procés de substitució

DIGLÒSSIA.

Segons Ferguson (1959) és la situació en què coexisteixen dues varietats d'una mateixa llengua, partint de l'anàlisi de casos on existeix una varietat literària molt allunyada de la varietat oral, una llengua amb distints registres (Àrab formal molt allunyat del col·loquial). Es parla de distribució funcional d'aquestes dues varietats d'una llengua.

D'altra banda, Fishman (1971) planteja aquesta designació per a aquella situació en què una llengua A ocupa els àmbits formals i l'altra B, els àmbits informals. Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte els àmbits d'ús i la competència individual envers les dues llengües coexistents i així descriu les quatre situacions següents:

• Situació de diglòssia i bilingüisme:  Societats en les què els seus membres són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes. Paraguai: Castellà A i guaraní B.
• Situació de diglòssia sense bilingüisme: Societats on l'èlit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe
• Situació de bilingüisme sense diglòssia: Aquell que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat.
• Situació sense diglòssia i sense bilingüisme: Aquelles comunitats monolingües.

Al nostre context va ser L. Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia en el sentit de diglòssia externa. Es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana per a passar a identificar-se com a diglòssia.

La diglòssia estableix una estricta diferenciació entre varietats formals (A) i informals (B), però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (castellà) també ha passat a usar-se àmpliament en àmbits informals.

La diglòssia es manifesta com una situació estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.

Molts consideren que l'arrel del problema es trobava en la falta de prestigi. Però si s'observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puerto Rico, s'arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament.

SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant un sistema en els diversos àmbits d'ús. És una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d'ús d'una altra pròpia d'un territori. Una vegada que una comunitat lingüística entra en aquesta situació, el desenllaç serà la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera o la normalització.

 En el cas de substitució, el procés és el següent:

Una llengua d'una altra comunitat lingüística, per raons polítiques, hegemòniques, etc, entra a ocupar certs àmbits d'ús de la llengua pròpia.

1a. Etapa més llarga. Procés de bilingüització. Les classes altes, les poblacions més grans, els joves... són els primers en adoptar la segona llengua i aquesta comença a ocupar funcions formals en detriment de la pròpia.

2a. Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada i és suplantada per la llengua dominadora. Es tracta d’una fase molt ràpida i apareixen diversos problemes com l'Autoodi (els que han canviat de llengua reneguen de la pròpia), mitificació del bilingüisme (falsa creença en la compatibilitat de les dues llengües), creació de prejudicis lingüístics (prejudicis socials sense base científica com llengües superiors o inferiors, fàcils o difícils...) i bilingüisme unidireccional (la llengua dominant ha esdevingut en necessària i suficient, els parlants de la dominada es veuen necessitats d'aprendre la dominadora i els de la llengua dominant no tenen cap necessitat d'aprendre la dominada).

Per últim, quan el procés s'ha completat, tenim l'abandonament absolut de la llengua dominada i l'ús exclusiu de la llengua nova.

Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització que es produeix quan la llengua dominant interfereix en les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Parlem de cultures satèl·lit:

Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.
Els immigrants aprenen la llengua dominant per a integrar-se i no la pròpia de la comunitat.
Els préstecs lèxics d'una tercera llengua s'adapten a través de la llengua dominant.

La interferència lingüística. 

Canvis en l'estructura d'una llengua motivats per la influència d'una altra. En situacions de substitució lingüística la interferència l'exerceix la llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la dominada.

• Interferència fònica
• Interferència lèxica o semàntica
• Interferència morfosintàctica

Weinreich (1953) va plantejar l'existència de factors socioculturals que actuaven com a estímul o fre de la interferència lingüística:

1. Prestigi o valor social de la llengua.
2. Grau de lleialtat lingüística dels parlants.
3. Dimensions del grup bilingüe i homogeneïtat o diferenciació sociocultural.

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

La normalització és un procés de resposta al conflicte lingüístic a més d'un procés de cohesió de la comunitat lingüística qeue pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia . Aquest procés implica el reconeixement del conflicte com a una situació que cal superar. Per a aconseguir la normalitat s'ha d'incidir als següents aspectes: augmentar el nombre de parlants, augmentar la freqüència d'ús, ocupar tots els àmbits d'ús i creació de normes favorables a la llengua dominada.

La normalització és sempre una decisió històrica conscient que implica canvis culturals, polítics, socials i una actitud favorable cap a la llengua i va lligada a altres procesos modernitzadors de la societat. Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

• La normativització (codificació de la llengua).
• La intervenció sociopolítica, la política lingüística.

POLÍTICA LINGÜÍSTICA

 És l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües que pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Existeixen dos tipus d'accions dels poders públics sobre les llengües, bé siga per acció o per omissió:

• Liberalisme o no intervenció (es deixa que un procés de conflicte es desenvolupe).
• Dirigisme o intervenció (es publiquen lleis, decrets, etc, que poden servir per a mantenir l'hegemonia d'una llengua o pel contrari frenar el procés de substitució)

MODELS

Hi ha dos tipus de models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

1. Principi de personalitat (permet que un individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l'estat plurilingüe on es trobe)
2. Principi de territorialitat (només concedeix els beneficis públics d'una llengua dins d'una zona ben delimitada d'un estat, però no en la seua totalitat territorial)

Exemples:

• A Bèlgica o Suïssa impera el principi de territorialitat, és a dir, si un ciutadà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics.

• A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec i de finés tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat. 

• A l'estat espanyol tenim un model mixt, ja que per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat i per a gallecs, bascs, valencians i catalans el de territorialitat. Així es perpetua el conflicte lingüístic, de manera que uns estan obligats a conèixer dues llengües  i altres només una, l'oficial a tot l'estat.

Fes clic a la imatge per poder observar el Prezi d'aquest tema.

2. HISTÒRIA SOCIAL: PANORAMA HISTÒRIC DEL CONFLICTE DE LLENGÜES AL PAÍS VALENCIÀ.

NAIXEMENT I EXPANSIÓ (S. VII al S: XIX)

1. Consciència de la nova llengua: Documents escrits i primeres denominacions.
2. L’expansió geogràfica del català:    

• L’expansió catalana.
• L’expansió peninsular.

     3.  La cancelleria reial: La creació d’un model de prestigi.

     4.  La formació de la tradició literària catalana.

ETAPA D’ESPLENDOR S. XV

1. La península de la producció literària:

• La valenciana prosa.
• La desoccitalització lírica.

    2.  La llengua en els àmbits no literaris.

    3.  Bases històriques de la castellanització: El canvi idiomàtic.

EL PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

DECADÈNCIA

Aquest terme fou encunyat per designar l’etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

CAUSES POLÍTIQUES, SOCIALS I CULTURALS DE LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

            A la primera meitat del S. XVI te lloc el desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la corona d’Aragó i la pèrdua del poder polític d’aquest.

L’expulsió dels moriscos fa que València perda un terç de la població i siga repoblada per castellans.

            Les editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè hi havia més demanda. El llatí continuava essent considerat llengua culta. Açò va provocar la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança envers la pròpia llengua. I el castellà prenia l’ús polític, mentre que el català es reduïa a l`àmbit privat i entre classes populars.

En el cas del País Valencià, l’adopció sense reticències del castellà fou flagrant .

Van entrar molts castellanismes al lèxic. El català es va dialectitzar molt més i aparegueren, per primera vegada, els noms de llengua mallorquina, llengua valenciana i llengua catalana.

            En la Guerra de Successió a la  Corona d’Espanya (1704-14) els territoris de l’antiga corona d’Aragó prengueren partit a favor de l’Arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, Felip V promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: el català va ser exclòs de la legislació i de l’Administració de Justícia i Municipal, de l’ensenyament i de la documentació notarial i de comerç. Espanya esdevenia un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s’instal·laren a les terres catalanoparlants.

Els catalanoparlants d’aquesta època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s’expressaven col·loquialment  en català i empraven el castellà en situacions de projecció pública. Aquesta pauta diglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants que, al final del S. XIX i, fins i tot en el S. XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua.

Amb tot, hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d’ortografia, diccionaris, edicions de clàssics, etc. en català.

RENAIXENÇA

Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tota Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l’ús literari del català. Llengua i Nació s’identificaven i s’exalçava el passat medieval i la cultura popular.

Així doncs, es passa de la disglòssia lingüística de la primera meitat del segle (castellà vida oficial i català vida privada) al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia, i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta.

            En acabar el S. XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:

• S’havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.
• S’havia recuperat la literatura culta.
• S’havia iniciat l’elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la posterior normativització del català.

Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme literari de la renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posa en qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe.

L’arrelament del comportament diglòssic i el canvi lingüístic de les classes benestants valencianes impedia ací la reivindicació de l’ús exclusiu del català.

La institució dels jocs florals, restaurada el 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d’aquella època. La participació d’escriptors de tot el domini lingüístic en els certàmens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de cultura.

S.XX

• Inici del procés de normativització (Consciència de normativitzar el català).
• La normalització (Ús de la llengua a tots els àmbits d’us).

Fes clic a la imatge per poder observar el Prezi d'aquest tema.

3.    NORMATIVITZACIÓ I NORMALITZACIÓ.

NORMALITZACIÓ

Única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística que es basa en: voluntat política, normativització, política lingüística y estandarització.

• VOLUNTAT POLÍTICA Els governants han de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua. Han de tenir voluntat per a defensar les llengües minoritzades que s'hi troben al seu territori. Però perquè una política tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua.
• NORMATIVITZACIÓ Els filòlegs fan una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, regles ortogràfiques, etc. per tal de difondre-la als àmbits d'ús cultes.
• ESTANDARITZACIÓ El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua. Tots els parlants es veuen identificats.
• POLÍTICA LINGÜÍSTICA Es crea una direcció de política lingüística que fa una planificació lingüística.

NORMATIVITZACIÓ

A principis del S. XX es combinen una sèrie de factors que afavoreixen la culminació del procés de normativització, procés que en altres llengües s’havia produït als segles XVII i XVIII:

La llengua catalana ja presenta una tradició literària amb la producció de la Renaixença i del Modernisme; i un ampli recull d’estudis lingüístics fruits de les polèmiques ortogràfiques del S. XIX.

El Noucentisme busca una normalitat lingüística per a la qual necessitava una normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.

El suport polític i del Institut d’Estudis Catalans van permetre la institucionalització de la tasca realitzada per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930 per tal de codificar i normativitzar el català.

            Pompeu Fabra hagué d'oposar-se a l'anarquia ortogràfica que dominava a les darreries del segle XIX i principis del XX. Fabra i els seus col·laboradors de la Secció Filològica de l’IEC van redactar:

• 1913, Les Normes Ortogràfiques.
• 1918, La Gramàtica.
• 1919-28, Les Converses Filològiques.

Amb l’obra de Fabra, el català es va dotar d’una normativa unificada, que tenia en compte el català antic i el modern, que adoptava neologismes i llatinismes, i que depurava el català de barbarismes. Tota la societat i els intel·lectuals adoptaren les seues normes, que són les que fem servir avui dia.

Normes ortogràfiques de 1913

Basades en criteris fonèticodialectals ( fer correspondre fonema amb grafia fixant-se en dialectes que mantenen els fonemes originals) i etimològics (Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí).

De vegades la normativa fabriana segueix el criteri i historicotradicional per adoptar una grafia.

La tradició ortogràfica catalana ha estat influïda i barrejada amb la castellana, el que fa que després del S. XV resulte difícil demostrar quines són les grafies genuïnes.

LA MORFOLOGIA I EL LÈXIC

Per tal d'evitar secessionismes innecessaris l'IEC admeté totes les variants morfològiques:

• Jo digui/ jo diga
• Jo parle/ jo parlo
• Jo pateixi/ jo patesca/ jo patisca
• Jo cantés/ jo cantàs/ jo cantara

En 1932 es publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Havia finalitzat el procés de normativització i una vegada promulgades aquestes normes foren ràpidament acceptades per tots.

NORMES DEL 32.

Conegudes com a “les normes de Castelló", aquestes són unes normes escrites per importants personalitats de la llengua valenciana a l'any 1932 amb la finalitat de normativitzar el idioma utilitzat a tot el territori

En desembre de 1932, els principals escriptors i entitats culturals valencians del moment aplegaren a un acord de bases. Entre els escriptors signants de l'acord estava el pare Lluís Fullana i Mira i, entre les institucions, a més de la Societat Castellonenca de Cultura, d'altres com Lo Rat Penat  i el Centre de Cultura Valenciana.

Els gramàtics Carles Salvador i Josep Giner, escriptors com Lluís Revest i Corzo  i, posteriorment, lingüistes com Manuel Sanchis i Guarner i Enric Valor  les donaren a conèixer i desenvoluparen ortografies i gramàtiques a partir de les Normes.

Tot i aquesta unanimitat la decisió provocà certes reticències entre els autors castellonencs, que ja empraven les normes del Institut d'Estudis Catalans i veien com un pas enrere l'adopció de dues normatives per a la mateixa llengua. En tot cas, l'esperit de consens i la voluntat d'arribar a un acord s'imposaren per damunt de qualsevol altra consideració.

Posteriorment, durant el franquisme, certssectors valencians  entre els quals destacà Lo Rat Penat  es desmarcaren de l'acord, cosa que creà el conflicte lingüístic valencià. S'arriba a dir que el mateix Lluís Fullana i Mira es retractà d'haver signat les normes. Tanmateix entre els escriptors valencians, l'ús de qualsevol normativa que no fóra unitària amb la resta del domini lingüístic ha estat testimonial.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua és hui en dia l'actual valedora d'estes normes i pretén seguir aquest esperit conciliador, com es destacà en la seua declaració institucional als 70 anys de les Normes de Castelló.

 La llista de associacions i persones que signaren aquest document va ser: 14 entitats culturals, com la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l'Agrupació Valencianista Republicana; personalitats encapçalades per Lluís Fullana i Lluís Revest, màximes "autoritats" lingüístiques del moment, i d'altres noms destacats com ara Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Teodor Llorente i Falcó, Manuel Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez, Emili Gómez Nadal, Salvador Carreres, Ignasi Villalonga, Francesc Martínez i Martínez, i així fins a 61.Les Normes, aparegudes en els mesos posteriors a la signatura en les principals publicacions del moment, van ser difoses i millorades per gramàtics com Carles Salvador, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Manuel Sanchis Guarner, de manera que a poc a poc "es perfeccionava la morfologia del idioma, es depurava i s’enriquia el lèxic i s’afinava la sintaxi”, com diu Valor.

La publicació d’aquestes normes va més enllà de la unificació de criteris per a la parla i la escriptura del valencià, ja que la publicació d’aquestes va suposar el inici cap a la normalització de la llengua. Una llengua que ha sigut parlada al nostre territori durant molts segles i que, per conseqüència de conviure amb un altra llengua amb més pes al país, el castellà, la nostra es trobava en un inevitable procés de desaparició dels nostres carrers. Aquest perill encara avui està molt present a la nostra societat, però, si alguna cosa ens van ensenyar aquestes persones que treballaren per a la publicació d’aquestes normes és que tenim que lluitar per conservar la nostra llengua. I aquesta lluita te que venir tant per part dels habitants de ciutats i pobles de la nostra comunitat com de les nostres figures polítiques i administratives que regulen les legislacions al nostre territori. Es veritat que aquesta última part últimament pareix que esta perden l’amor per aquesta llengua però per a això estem nosaltres ací, per recordar-ho sempre que aquests baixen els braços, ja que al igual que jo hi han moltíssim valencians i valencianes que amen la seua llengua i no volen que els seus fills i nets deixen de parlar-la.

LA DEMOCRÀCIA

            L’any 1978 s’aprova la Constitució espanyola, document que garanteix i consolida la nova situació política de l’Estat Espanyol, la Democràcia. Els canvis que s’anaven a produir eren molt importants ja que passàvem d’una dictadura militar a una monarquia parlamentària de dret; d’una visió unitària d’Espanya a la divisió territorial per comunitats autònomes.

L’article 3 de la Constitució Espanyola diu que és el castellà la llengua oficial de l’Estat, però reconeix la situació plurilingüe d’Espanya i permet l’oficialitat de les diferents llengües en les demarcacions autonòmiques on es parlen.

Amb la promulgació dels Estatuts d’Autonomia  s’iniciava un nou marc polític que permetia el reconeixement i la convivència de les diversitats culturals i lingüístiques, que perduraven després d’anys de repressions i prohibicions. Les noves lleis haurien de recuperar l’ús de les llengües minoritzades i garantir els seus processos de normalització.

L’AUTONOMIA

            L’oficialitat de la nostra llengua comença amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (1982) definit al seu article primer com “l’expressió de la voluntat democràtica i el dret a l’autogovern del poble valencià”. L’article 31.4 atribueix competències exclusives en matèria de cultura, i l’article 35, competència plena en matèria d’ensenyament.

El valencià, a partir d’aleshores, tenia un recolzament legal com a llengua de comunicació dels valencians en tots els àmbits, públics i privats, i com era patrimoni de tots, parlaren o no la llengua, s’havia recuperat i dignificat com a senyal  d’identitat del nostre poble.

El castellà i el valencià esdevenen les dues llengües oficials però era necessària la normalització del valencià ja que es trobava en procés de substitució linguistica pel castellà. Raons històriques, sobre tot polítiques, havien abocat el valencià a ésser utilitzat solament als àmbits de comunicació familiars, amb una llengua cada vegada més castellanitzada i sense prestigi social, fins i tot els seus parlants l’havien arribat a considerar una llengua vulgar i no apta per àmbits de comunicació formal de la llengua.

Els requisits necessaris per iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat política dels governats, que tenen un talant democràtic, permet establir una política per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desesperació difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística. 

El curs 1979/1980 comença amb la introducció d’una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més, al sistema educatiu no universitari. És així com s’assoleix un deute històric amb el poble valencià.

Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes, la possibilitat d’aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l’havien abandonada per qüestions polítiques i socials.

El 23 de novembre de 1983 les Corts Valencianes aproven per unanimitat la Llei d’Ús i Ensenyament del valencià. Al seu preàmbul es manifesta la situació d’inferioritat linguistica del valencià respecte del castellà i la necessitat de donar forma legal i estatutària al procés de normalització lingüística de la llengua dels valencians.

Per impulsar l’ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de comunicació i a l’administració pública, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment per raons històriques.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

La Llei d’Ús també té en compte la presència de la llengua als mitjans de comunicació. Un projecte de normalització ha de parar molta atenció al mitjà de comunicació més influent i que arriba més directament als ciutadans com és la televisió i la ràdio.

En una societat moderna els mitjans de comunicació audiovisuals tenen una gran influència en els models lingüístics que usa la població i tant és així que proporcionen cohesió social per la difusió de la llengua estàndard oral, de la qual han de fer ús a les seues graelles de programació.

L’ENSENYAMENT

            La introducció de l’ensenyament del valencià a l’escola pública i privada té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà.

Legalment, en acabar l’ensenyança obligatòria, l’alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües.

La Llei Orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu, aprovada anys més tard per a tot l’Estat, també contempla el mateix nivell de coneixement per a les diverses llengües de les Comunitats Autònomes, entenent que, de manera progressiva s’arribarà a adquirir unes capacitats d’usar-la, després de la primera; de comprensió i expressió, després de secundària, i de domini d’ambdues llengües, després del batxillerat.

El camí que es contempla per arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües en l’escola valenciana, s’anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes.

• Programa d’ensenyament en valencià: Valencià com a llengua d’instrucció amb la qual aprenen totes les matèries a l’hora que van aprenent el castellà.
• Programa d’immersió lingüística: Per a l’alumnat castellanoparlant que ha optat per un ensenyament en valencià.
• Programa d’incorporació progressiva: Pensat per a les zones de predomini lingüístic castellà, on s’aniran afegint gradualment àrees en valencià.

El govern valencià també s’ha de preocupar perquè el professorat compte amb el nivell de coneixement lingüístic necessari per poder impartir les seues classes en valencià, i amb aquesta finalitat programa anualment plans de formació per atorgar la capacitació lingüística.